100 anys. Vicent Andrés Estellés

 Hui, 4 de setembre, fa cent anys va nàixer el poeta valencià que va portar la nostra llengua als cims de la literatura i la poètica, per això dediquem esta entrada i volem compartir l'article que hem publicat en el llibre de festes de Mutxamel d'enguany. 

Autor d'una producció immensa, reprén la tradició del segle XV i cinc segles després la ciutat de València, i amb ella tot el regne, es convertix en espai i cos literari on la veu dominant és el valencià i ens porta la consciència de ser poble i l'alegria de viure.

No hi havia a Mutxamel dos festers com nosaltres

 

 

L’Agència de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Mutxamel enguany, en la seua col·laboració del llibret de festes, vol recordar la figura del poeta valencià Vicent Andrés Estellés que el 4 de setembre hauria fet cent anys. Se suma així este escrit a una sèrie d’actes per a commemorar el seu centenari. El primer va ser una lectura de poemes a la Biblioteca municipal el dia 28 de maig, cent dies abans de l’aniversari del poeta. El passat 30 de juny, vam  voler recordar el costum de ballar les danses per a no despertar-se enjuliolats en el passeig de la Constitució, sens dubte restes dels rituals agraris al voltant del solstici, i, amb el ball, el cant en les veus d’El So mutxameler.

 

I  aprofitàrem per a llegir també alguns dels seus versos, perquè també la poesia reprén i fa seus els rituals de la paraula màgica, la paraula evocadora, la paraula sagrada. Celebrem i festegem Estellés perquè el poeta de Burjassot li va tornar al valencià una grandesa literària que el situa al mateix nivell de la resta d'autors i autores contemporanis. Un poeta amb una obra immensa, tant per la quantitat com per la qualitat, que ens oferix múltiples registres. I en tots destaca el domini per modelar la llengua com un orfebre, tant el material més noble com el més popular,  que enfila els mots en prodigiosos estoigs de versos que esclaten quan són llegits. El prodigi de fer del valencià la matèria primera amb què ens desperta el sentiment i la parla de la terra, de l’element primer i conegut, per apropar-se als corrents literaris més moderns. Mitjançant la seua creació literària recorrem la literatura valenciana des del segle XV, i el seu segle d’or, fins a finals del segle XX quan va morir. Fins i tot, fins ara, perquè el seu mestratge fa que en el moment actual siguen moltes les veus que s’expressen en valencià quan fan versos i moltes les persones que gaudixen del joc, de la veu valenciana feta esperit i sentiment, com ell ens va mostrar.

 

No, Estellés no va escriure versos directament dedicats a la nostra festa de Moros i Cristians, però nosaltres busquem entre els seus versos per a trobar l’espurna que magnifica tot el que té a veure amb els dies grans de Mutxamel quan arriba el gloriós setembre. Així que si ens ho permeteu deixeu-nos que enguany vos ofrenem uns pocs versos d’Estellés per a desitjar-vos unes molt bones festes.

 

Hem volgut encapçalar l’article  amb una variació de dos dels versos més coneguts del seu poema “Els amants” que es troba en Llibre de les meravelles.

 

 

L’hem transportat a la nostra ciutat, al nostra espai, i passem de l’amor, un espai molt més íntim, a la festa on un gran nombre de persones s’agermanen per a deixar de ser un i ser festa. I són dos, també, perquè són Moros i són Cristians.

 

En la poesia, com en la nostra festa, els elements que intervenen no són contraris sinó complementaris. Moros i Cristians, com paraules, significats i sentits, si combaten, és per a construir, per a perpetuar el goig i no deixar-lo morir en el clos dels esquelets. En  un dels seus poemes Estellés diu de la paraula que és “rigorosament temporal, intemporal se’ns presenta”, les paraules no se les emporta el vent, si són capaces d’enfilar-se pels nostres sentits i covar dins dels sentiments.

 

I no és això el que ha passat amb la nostra festa? I no és sentir Moros i Cristians i disparar-se dins del cor tot un fum de vivències que necessiten poc per a despertar i que són una de les senyes d’identitat de mutxamelers i mutxameleres? I no és la nostra festa tan rigorosament temporal que els cinc dies se’n passen en un bufit? Però, alhora, no és també intemporal  des de fa més de cent cinquanta anys?

 

I des de la temporalitat, hem de fer que ara mateix, i ara més que mai, el valencià siga una llengua necessària que convida a la festa i la recorda, que convida a qui arriba de nou per dir-li que també pot  prendre el valencià com a llengua seua de vivència. Perquè mentre estiga viu seran atemporals les històries que ens han contat, que ens conten i ens contaran dels primers festers i festeres, fins i tot d’aquells que a finals del segle setze invocaren la Mare de Déu per a salvar-los d’una inundació. Si la temporalitat venç la història mutxamelera, vencerà l’oblit i el silenci.

 

També en Llibre de les meravelles trobem gairebé repetit els versos inicials en el poema “No escric èglogues”:

 

“No hi havia a València dos cames com les teues,

dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,

amb una teranyina de llàgrimes als ulls”

 

I si en lloc de València diem Mutxamel i les situem en els dies de festa, podem evocar en les paraules la figura de la festa mateix, com si personificàrem el nostre desig d’esperar-la, de veure-la arribar, però sense que passe, retindre-la en la nostra ment, i també potser pensem en la persona estimada que ja no està entre nosaltres, però que evocarem mentre estem vius  i amb els versos d’Estellés la fem present:

 

“Tu venies solemne sobre les teues cames.

Carrer avall, venies entre els solars, els crits,

els infants [...]

Sempre venies, mai no arribaves del tot,

i jo et volia així, i jo ho volia així:

nasquí per aguardar-te, per veure com venies.”

 

Feu la prova, recordeu dolçament com s’acosta a vosaltres aquella persona estimada, fins que se vos òbriga l’ànima i sentiu els ulls plens de llàgrimes, ja siga perquè no la retrobareu mai o de delit perquè la teniu encara al costat. No, no els tinguem com a versos de pèrdua, sinó com a promesa del que vindrà, també els més jóvens un dia de festa sentiran que arriba a ells la promesa de l’amor. 

 

O potser els ulls entelats el que amaguen és l’emoció per sentir-se part del poble. I en un  poema que porta este títol poden indentificar-se tots els festers i totes les festeres, isquen a la festa o no.

 

            I                                               II                                       III

 

Poble, retroba,                          Poble, retroba,                  Poble, camina

entre totes les fulles,                entre totes les pedres,     com un poble entre els pobles.

la teua fulla.                              la teua pedra.                    Camina i canta.

 

 

I cada setembre vosaltres  retrobeu en la festa la vostra fulla i la vostra pedra, l’atemporalitat i la temporalitat; i camineu i canteu com el poble elegit. Sentiu en la veu del poeta, en el valencià viu, com en els primers que van començar la festa, la crida d’una veu que vol formar part de vosaltres i com fa l’autor en el recull “Festes de la novençana”: Poseu el nom de la festa al bell mig del poble i enceneu-lo  “com un foc, com uns feixos  de sarments i de pinassa. Encendria el teu nom, l’encendria com un foc, com el foc de coure el pa”.

 

Ja no sols el foc, sinó el foc de coure el pa. De la mateixa manera amb el foc de la festa, vosaltres coeu el pa que és l’aliment bàsic, símbol durant segles de la humanitat, de l’elaboració de la matèria primera per a multiplicar l’aliment. Paraula que cou des de la festa i en la festa i ens ompli el cor i la ment, on viuen el passat, el present i el futur. I a través d’unes paraules que no foren escrites exclusivament per a nosaltres, festers i festeres de Mutxamel, podem sentir com sona el pols de la festa, de la mateixa manera que sentim les marxes que acompanyen les comparses.

 

En el recull de versos de Les illes quan llegim: “la mar floria / en roses, en magranes, en cistelles verdes/ ai com floria”, no podem menys que contemplar la plenitud de la Rambla en les entrades.

 

Així mateix agafem uns versos del “Poema de l’ànima” en el recull  Homenatge a Paul Eluard que mostren l’expectació de qui contempla passar les comparses el dia de l’Entrada, però també de qui participa mentre veu com van formant-se els festers i les festeres per a desfilar:

 

“ànima meua vine

arrecera’t a un racó qualsevol del meu cos

agenolla’t prega per aquest jorn

 

aquest és el jorn ben fet”

 

El dia ben fet, el dia de la festa, i esclata l’alegria, amb tanta força,  que ens acompanya tot l’any amb la promesa que tornarà l’any següent, amb la mateixa ànsia que trobem en la primera estrofa  de “L’amant de tota la vida”:

 

“Sabia que vindries, que ja era

l’hora de parar taula dignament,

d’obrir la porta i enramar el vent

amb les paraules de la primavera.”

 

Que arriba carregat de solemnitat, com els versos de “Plec i melic imperial de Carmesina”, que sembla que dibuixen un boato:

 

“i

venien

agafats

de

les

mans,

plens d’una

joia i pujaven pels carrers i la llum els coronava de flors, fulles i tothom els contemplava i s’oïen sons puríssims de la brisa i olorava els productes de la terra i de la mar.

Tot el tràfec s’ha aturat,

mentre passen, molt amants, i en silenci, Carmesina i en Tirant.”

 

I al costat de la festa també trobem que en els versos anteriors hi ha un cant als productes de la terra, als productes primers, a qui canta el poeta perquè ell ve, com venim valencians i mutxamelers, d’una cultura arrelada a la terra. Un coneixement i una reverència total a la terra, perquè, si volem un futur digne de ser viscut, hem d’aprendre a protegir-la perquè del medi natural depén el medi urbà i social. I per això no podem menys que sentir el plaer del menjar en les preparacions culinàries més bàsiques:

 

“obris el pa

l’enrames d’oli cru amb un pessic de sal

després el torres una mica i basta.”

 

o

 

“Res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.”

 

I acabem deixant damunt la taula el llibre de festes, perquè les animetes de les cases, si volen, el fullegen; perquè sabem que elles ens acompanyen, tan festeres com van ser, no poden fer altra cosa que acompanyar-nos estos dies, com acomplint el que prega Estellés en el poema X de Les acaballes de Catul:

 

“Únicament, com permanent record,

o com modesta llàntia de fang,

vull que deixeu al centre de la taula

del menjador unes poques cireres,

uns albercocs, unes prunes, bresquilles.

Vull, a les nits, la seua olor encesa,

la seua olor, molt lenta i dolça, a terra,

com si em pogués arribar enllà on siga”.

 

Perquè els estimem, enllà on siguen, els ofrenem cada any les festes grans de Mutxamel, “que els arribe la seua olor encesa, la seua olor, molt lenta i dolça...”

 

 

 

Xavier Sala Ivorra

Setembre 2024