El 4 de desembre
és un dels dies que arriba carregat de tradicions, hui se celebra santa
Bàrbara, que dona nom al castell d’Alacant, però també porta associada la protecció
contra les tempestats i les tronades. Tradicionalment els sants i les santes
cristians són festejats com si foren déus d’una mitologia, exemple del
sincretisme que al llarg dels segles formà els costums.
Els mutxamelers i les mutxameleres no eren aliens i, així, quan veien llampar i sentien els trons repetien aquella dita de: “Santa Bárbara bendita, que en el cielo estás escrita, con papel y agua bendita”, que començaven en castellà i acabaven en valencià, “El foc a la mar, l’aigua a la terra i la pedra a la serra”, on quedava reflectit el sincretisme també lingüístic i la unió amb què vivien amb la natura per la necessitat que els donava la vinculació amb l’agricultura: el foc a la mar, on no fa mal; l’aigua a la terra, que és on cal; i finalment la pedra, el graníssol o granís, a la serra, on hi ha pedres i no perjudica plantes ni collites. Tot això encenent els ciris beneïts que s’havien arreplegat el dia de la Candelera (2 de febrer) i cobrint la màquina de cosir perquè, segons deien, atreia els llamps.
També sentirem la frase "Sempre ens recordem de santa Bàrbara quan trona.": que vol dir que no li fem gens de cas a algú, mentre no el necessitem; que no som previssors, que deixem per al moment crític els mitjans que ens han d'alliberar d'algun mal.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada